Veïns per Cubelles

Introducció

Benvolguts,

En aquest petit article intentaré posar llum sobre l'element patrimonial i cultural més important del nostre municipi Cubelles.

Quan pensem en el patrimoni local, a molts ens venen al cap indrets tan emblemàtics com el castell, documentat per primera vegada al testament de Gombau de Besora; la vil·la romana localitzada sota el nucli antic i el castell; Can Travé, un singular conjunt residencial que durant una etapa de la seva història va custodiar una valuosa col·lecció d'obres clàssiques mitològiques; o bé l'església de Santa Maria i l'ermita de Sant Pau.

Tots aquests espais formen part del nostre llegat històric i cultural. Tanmateix, hi ha un jaciment arqueològic que durant molt de temps ha passat desapercebut per a bona part de la població i que, des d'un punt de vista històric, representa una autèntica joia patrimonial, sens dubte esdevé l’element patrimonial més important de Cubelles. Parlem de LA MOTA DE SANT PERE.

Informació

Aquest jaciment ens permet remuntar-nos als orígens més antics del poblament estable al nostre terme. En altres paraules, ens apropa a la primera ocupació sedentària documentada del que podríem considerar una Cubelles primigènia, salvant moltíssimes distancies, evidentment no existia res semblant a Cubelles en aquella època. La seva importància no rau només en l'antiguitat, sinó també en la informació que aporta sobre la manera de viure, organitzar-se i relacionar-se de les comunitats que van habitar aquestes terres fa 2500 anys.

Abans de parlar de que es la Mota, pot-ser hauria de fer una breu introducció del món ibèric. Aquests pobles habitaven la façana mediterrània de la península Ibèrica abans de la conquesta romana, aproximadament entre els segles VI i I aC. No constituïen un únic poble ni un estat unificat, sinó un conjunt de tribus i comunitats que compartien alguns trets culturals, una escriptura pròpia i formes de vida semblants. A l'actual Catalunya hi vivien diversos pobles ibers, entre els quals destacaven els Cossetans, que ocupaven bona part del territori del Penedès i el Camp de Tarragona. La Mota de Sant Pere pertanyia a aquest poble, avui desaparegut pel pas del temps, del qual només coneixem la història gràcies a l'arqueologia.

Novament, abans d'entrar en matèria i per entendre la naturalesa de la Mota de Sant Pere, hem de parlar de l'organització territorial de la Cossetània. Perquè sí, no tot és tan senzill com sovint ens fan creure les explicacions més mundanes que rebem a l'escola.

L'estructura del territori presentava una jerarquització molt marcada segons la funció de cada assentament. Què vol dir això? Doncs que, dins d'un engranatge molt més ampli, trobem nuclis d'hàbitat amb característiques i funcions diverses, cadascun dels quals complia un paper específic dins del sistema econòmic ibèric. Aquesta organització permetia gestionar de manera eficient els recursos, la producció, el comerç i el control del territori, garantint així el correcte funcionament del conjunt. Per tant, per entendre què era exactament la Mota de Sant Pere, primer hem d'entendre quin lloc ocupava dins d'aquesta complexa xarxa d'assentaments.

Els arqueòlegs han pogut identificar diferents tipus d'assentaments ibèrics, cadascun amb una funció específica dins del territori. Hi havia grans ciutats que actuaven com a centres polítics i administratius, nuclis secundaris que gestionaven àrees més reduïdes, ciutadelles costaneres vinculades al comerç, centres especialitzats en activitats artesanals i mercantils, fortins encarregats de la vigilància i el control del territori, i petits nuclis rurals dedicats principalment a l'agricultura.

Aquesta diversitat d'assentaments demostra que la societat ibèrica estava lluny de ser una simple agrupació de poblats independents. Al contrari, formava una xarxa jerarquitzada i interconnectada, on cada nucli complia una funció concreta dins d'un sistema econòmic, polític i defensiu molt més complex del que sovint imaginem.

I què és exactament la Mota? Doncs es tracta d’un assentament ibèric de tipus ciutadella, és a dir, una residència associada a les elits locals. Aquest tipus de nuclis estaven ocupats per grups amb una elevada capacitat adquisitiva, situats per sobre de la resta de la població. Eren aquestes elits les que controlaven les xarxes d’intercanvi, la circulació de productes i bona part de l’activitat econòmica del territori. Entre aquests productes destacava el vi, que ja era conegut pels ibers gràcies a la introducció feta pels fenicis al segle VII aC.

Les darreres excavacions a la Mota permeten parlar d’un nucli portuari molt ric en productes d’origen exogen. Es tractaria d’un punt d’arribada i de penetració d’aquests béns cap a l’interior del Penedès històric. Aquest fet situa a la Mota com l’inici d’una ruta comercial on participava també el jaciment de les Masies de Sant Miquel (Banyeres del Penedès), una ciutat ibèrica de 5 hectàrees i amb un grau de conservació excepcional, sovint coneguda de manera informal com la “Pompeia catalana”.

Dins de totes les evidències trobades al nostre jaciment, destaca especialment un sistema defensiu complex i robust, amb una amplada de 4,10 m i una conservació de fins a 3 metres d’alçada de mur. D’aquests, aproximadament 2 metres corresponen al parament visible i 1 metre als fonaments. Cal tenir en compte que les dimensions originals devien ser encara superiors als nivells conservats actualment, ja que la part superior del mur probablement estava rematada amb toves i podia incloure un pas de ronda destinat a la vigilància del territori immediat i la detecció de possibles amenaces.

Aquesta muralla no només complia una funció defensiva, sinó que també condicionava l’organització interna de l’assentament, ja que diversos espais d’hàbitat s’hi adossaven directament i en feien ús com a element estructural. L’edifici 2, situat a la zona 2 i adossat a la muralla defensiva, forma part d’un conjunt d’habitatges alineats que aprofiten el sistema defensiu com a paret posterior. Amb uns 16,8 m², l’espai està clarament delimitat per la muralla i correspon a un àmbit d’hàbitat domèstic, on s’han documentat restes de ceràmica i un dipòsit ritual amb restes animals i tres denes de pasta vítria, possiblement d’origen púnic. L’edifici 3, també adossat a la muralla, presenta una estructura domèstica senzilla amb evidències d’ús quotidià. S’hi ha identificat la primera llar de foc del jaciment, un tipus de llar poc usual, sense preparació i amb materials de combustió humits i podrits, així com abundants fragments ceràmics de cuina i un pondus utilitzat en activitats tèxtils. Tot plegat indica un espai d’hàbitat vinculat a les tasques domèstiques habituals.

Un cop vista l’organització general de l’assentament i les seves principals activitats, cal entrar ara en detall en un dels moments millor documentats de la Mota de Sant Pere: la fase d’ocupació del segle IV aC. Aquest període és especialment important perquè ens permet conèixer com s’estructurava l’espai intern del poblat i quines funcions tenien alguns dels seus edificis principals.

L’edifici 1 està format per una gran àrea parcialment compartimentada en diversos espais (1A, 1B i 1C), organitzats al voltant d’un passadís interior. En aquest espai s’hi va documentar un possible tram empedrat amb restes de cendres, possiblement relacionades amb un ús puntual del foc. El conjunt de restes localitzades —entre les quals destaquen diversos dipòsits d’animals i una inhumació infantil— suggereix que no es tracta d’un espai domèstic convencional, sinó d’un edifici amb funcions rituals o cultuals. Aquest tipus de pràctiques s’han documentat en altres assentaments ibèrics i sovint s’associen a rituals de fundació o moments de reforma de l’edifici. Per aquest motiu, la Mota de Sant Pere mereix ser considerada una de les peces clau per entendre la història del nostre municipi. En aquest cas, l’edifici 1 de la Mota de Sant Pere esdevé un espai singular, clarament diferenciat de la resta d’espais ja documentats i dels que encara resten per excavar.

A la zona meridional de l’assentament s’ha documentat un carrer que estructura part de l’espai intern del poblat i organitza la circulació entre diferents edificis. Té entre 1 i 1,5 metres d’amplada i connecta diversos espais, formant un sistema de comunicació clarament planificat. El vial presenta restes d’empedrat i un petit sistema de desguàs central, en forma de canal, que permetia l’evacuació de les aigües, fet que evidencia una certa planificació urbana. El seu abandonament o amortització s’ha situat al segle IV aC. Els materials recuperats als seus voltants indiquen la presència d’activitats diverses als edificis adjacents, com ara treball del metall, possibles activitats metal·lúrgiques i la reutilització d’eines i elements constructius. Tot plegat suggereix un espai actiu i dinàmic, vinculat tant a la circulació interna com a activitats productives.

Conclusions

En conjunt, la Mota de Sant Pere no és només un jaciment arqueològic més dins del terme de Cubelles, sinó una peça clau per entendre els orígens històrics més antics del municipi. A través de les seves estructures, els seus espais domèstics, rituals i defensius, podem reconstruir una part fonamental de com vivien, s’organitzaven i es relacionaven les comunitats ibèriques fa més de dos mil anys.

La seva importància no rau únicament en la quantitat o espectacularitat de les restes, sinó en el fet que ens permet accedir directament a les arrels del nostre territori. És, en aquest sentit, un testimoni únic que connecta el paisatge actual amb una realitat molt anterior a la configuració de Cubelles com a poble.

Per cert, com a una breu interrupció ja que parlem de espectacularitat de les restes, afegir a mode de curiositat tenim la presència d’una àmfora púnica arcaica del tipus Tagomago, la primera documentada a Catalunya, el nom de la peça ceràmica prové del famós derelicte de Tagomago, un vaixell fenici enfonsat davant les costes d’Eivissa. fet que reforça el paper del jaciment dins les xarxes comercials mediterrànies i la quantitat de material exogen, important i “únic”.

Per això, la Mota de Sant Pere s’ha d’entendre com l’element patrimonial més rellevant del municipi. No només per la informació històrica que aporta, sinó també per la responsabilitat col·lectiva de preservar-la, estudiar-la i donar-la a conèixer.

Difondre el seu valor no és només una qüestió acadèmica o arqueològica, sinó també cultural i social: significa reconèixer d’on venim i entendre millor el territori que avui habitem.