Veïns per Cubelles

Introducció

La imatge és tan eloqüent com preocupant. Mentre l’Ajuntament anuncia amb grans titulars l’ampliació del sistema dunar de la platja de la Mota i reivindica el seu compromís amb la protecció ambiental, la realitat sobre el terreny explica una història ben diferent: la mateixa Brigada municipal ha abocat sorra sobre les plantes recentment reintroduïdes, cobrint-les i comprometent-ne la supervivència.

Allò que un departament impulsa, un altre ho sepulta.

Informació

Una gestió sense coordinació

Després de l’últim temporal, part de la sorra va ser desplaçada cap al passeig marítim. En lloc de procedir a una retirada selectiva i tècnicament planificada, la sorra s’ha acumulat i s’ha abocat directament sobre la zona dunar restaurada. El resultat és visible: muntanyes de sorra que alteren la topografia prevista, exemplars parcialment enterrats i un desnivell que deixa la cota de la sorra per sobre del passeig, afavorint l’embassament d’aigua.

No es tracta d’una qüestió estètica. Es tracta de funcionalitat ecològica.

Un sistema dunar no és un simple munt de sorra. És una infraestructura natural essencial per a la protecció del litoral davant fenòmens climàtics extrems. En el context del Canvi Global, amb episodis cada vegada més freqüents i intensos, les dunes tenen un paper clau en la reducció dels impactes destructius.

Les dunes costaneres actuen com:

• Reserva de sediments. Funcionen com a dipòsits naturals de sorra. Durant grans temporals, el mar utilitza aquesta sorra per adaptar el perfil de la platja a l’energia de les onades, facilitant la regeneració natural i ajudant a combatre l’erosió.
• Atenuació de la pujada del nivell del mar. Davant l’augment previst del nivell del mar (entre 0,3 i 1,1 metres a finals de segle), les dunes absorbeixen i dissipen millor l’energia de les onades que no pas les estructures artificials rígides, que sovint només la desvien.
• Protecció gràcies a la vegetació. Les dunes amb una bona cobertura vegetal són almenys un 30% més resistents a l’erosió. La vegetació fixa la sorra, en redueix el transport pel vent i contribueix a augmentar el volum i l’alçada de la duna, reforçant la protecció costanera.
• Protecció d’ecosistemes i aqüífers. Regulen la dinàmica hídrica d’estuaris, maresmes i llacunes litorals, evitant la intrusió marina. També funcionen com a aqüífers naturals que protegeixen les zones interiors dels efectes dels temporals.
• Adaptació dinàmica. A diferència de les defenses artificials, les dunes poden adaptar-se als canvis ambientals de manera natural. Una gestió que respecti els seus processos geomorfològics n’afavoreix la resiliència.

En conjunt, les dunes són un sistema natural essencial per a la sostenibilitat del litoral. I precisament per això és especialment greu actuar-hi sense criteri.

Si es cobreixen les plantes recentment reintroduïdes, es compromet la consolidació del sistema. Sense vegetació no hi ha fixació de la sorra. Sense fixació no hi ha duna estable. Sense duna estable no hi ha protecció real davant futurs temporals.

El que s’ha fet no és manteniment: és deteriorament.

Medi Ambient i Brigada: es coordinen?

Aquí la pregunta no és només tècnica, sinó política i organitzativa.

Ha supervisat el departament de Medi Ambient aquesta actuació?
Existia un protocol d’actuació després dels temporals?
Es van donar instruccions expresses sobre com redistribuir la sorra?
Qui va decidir abocar-la sobre les plantacions?

El que evidencien les imatges és una manca evident de coordinació interna. I això, en matèria ambiental, no és un detall menor: és un símptoma d’una gestió fragmentada.

No es pot presumir de restauració dunar en comunicats oficials mentre la pràctica municipal contradiu el discurs. No es pot defensar la biodiversitat en notes de premsa mentre s’actua amb criteris d’obra ordinària sobre espais d’alt valor ecològic.

Una política ambiental d’aparador

L’ampliació del sistema dunar va ser presentada com una prova pilot, com un model exportable. Però la veritable prova del compromís no és l’acte inaugural ni la fotografia institucional, sinó el manteniment quotidià.

I el manteniment requereix planificació, seguiment i respecte.

Moure sorra no és el mateix que gestionar un ecosistema. Una brigada d’obres no pot actuar en una zona restaurada com si estigués anivellant una vorera. La restauració ambiental exigeix criteri tècnic i coordinació interdepartamental.

El que ha passat demostra que, avui per avui, aquest control no existeix o és clarament insuficient.

Conclusions

Aquí hi ha responsabilitats polítiques clares. Qui dirigeix Medi Ambient ha de garantir que les restauracions es preservin. Qui dirigeix la Brigada d’Obres ha d’assegurar que les actuacions es facin amb criteri ambiental. I el govern municipal en conjunt ha de coordinar els seus departaments.

No es tracta d’un error puntual. És una manera de fer que evidencia manca de control, de previsió i de respecte pels processos naturals que es diu voler protegir.

En matèria ambiental, la incoherència institucional no és neutra: és regressiva.

I retrocedir, en plena emergència climàtica, sempre surt car.