Veïns per Cubelles

Introducció

A Cubelles, les històries doloroses tenen el costum de repetir-se. L’any 2005, després d’unes pluges torrencials, part del mur del cementiri va cedir i diversos nínxols van quedar a la vista. Va ser un cop per al municipi, un recordatori que fins i tot els llocs destinats al repòs etern necessiten cures i vigilància. Vint anys després, aquell episodi que hauria d’haver servit d’advertència torna a escena, però amb una diferència fonamental: aquesta vegada, la ruïna no ha estat un accident, sinó la conseqüència directa d’anys d’abandonament i d’una inversió inadequada.

Informació

El mateix Ajuntament ha reconegut en un informe tècnic que els mòduls 5 i 6 del cementiri es troben en ruïna tècnica i econòmica. Esquerdes de diversos centímetres recorren les parets; la vegetació del torrent ha entrat dins d’un nínxol i l’ha trencat des de darrere; el terreny està saturat d’infiltracions, i el mur perimetral podria cedir en qualsevol moment. El que no s’ha dit amb la mateixa claredat és que la majoria dels nínxols afectats no han pogut ser inspeccionats perquè estan ocupats. El que veiem —el nínxol buit que ha permès una mínima exploració— podria ser només una part del dany real. Hi ha nínxols amb cossos dins l’estat estructural dels quals continua sent una incògnita.

La causa del deteriorament no és cap misteri. No ho diu cap veí ni cap oposició política: ho diu l’informe tècnic del mateix Ajuntament. La base del mur ha estat literalment menjada per l’erosió del torrent que discorre al costat del cementiri. Durant anys, la vegetació va créixer sense control, es va apoderar del curs i va acabar penetrant en l’estructura funerària. L’aigua, en cada episodi d’acumulació, copejava el talús amb força, debilitant la fonamentació. I mentre tot això passava, ningú hi va actuar.

L’Ajuntament podria haver argumentat que el torrent era una zona natural, fora de la seva responsabilitat. Però aquesta explicació ja no serveix. El Cadastre classifica tota la franja del torrent, a l’alçada del cementiri, com a sòl urbà. I l’Agència Catalana de l’Aigua ho confirma per escrit: en els trams de sòl urbà, el manteniment de les rieres i torrents és responsabilitat exclusiva dels ajuntaments. Negre sobre blanc.

En altres paraules: el torrent que ha malmès el cementiri municipal era competència municipal.

I va estar abandonat durant anys.

La vegetació que ha travessat un nínxol no brota d’un dia per l’altre. L’erosió que ha buidat la base del mur no passa per sorpresa. Les infiltracions permanents no s’instal·len en una setmana. I, tanmateix, l’Ajuntament de Cubelles no va actuar malgrat els antecedents, malgrat l’ensorrament del 2005, malgrat les esquerdes que ja s’intuïen el 2023, malgrat que la vegetació feia temps que envaïa el curs. Avui, quan el dany és irreversible, la solució que proposa l’Ajuntament és la més dràstica i dolorosa: declarar la ruïna, exhumar cossos —alguns de recents, encara no reduïbles—, enderrocar els mòduls i construir-ne de nous.

El cementiri és, per definició, un espai de dignitat, de respecte, de memòria. És un lloc on les famílies dipositen aquells a qui més van estimar. Veure’l deteriorar-se per manca de manteniment és una ferida que la ciutadania no hauria d’acceptar com a inevitable. La ruïna dels mòduls 5 i 6 no és el resultat d’un fenomen natural, sinó del desgast continu provocat per un torrent urbà mal cuidat. Un torrent que l’Ajuntament tenia l’obligació legal de mantenir, netejar i vigilar.

Conclusions

Avui, mentre es planifiquen exhumacions i reconstruccions, queda una pregunta suspesa en l’aire:

quants dels nínxols que no s’han pogut inspeccionar amaguen danys que encara no veiem?

Perquè aquesta història no acaba en un mur esquerdat. Aquesta història parla d’alguna cosa molt més profunda: la responsabilitat d’una administració que va deixar el cementiri —i aquells que hi descansen— a mercè del temps, de l’aigua i de la vegetació.